Per acabar, anirem al pis on va viure Mercè Rodoreda la resta de la seva vida, el qual estava situat al carrer Balmes 343.

Rodoreda va estar bastant de temps a l’exili, primer va passar per França i després se’n va anar a Ginebra. Durant aquest període, va utilitzar tots els records que havia creat a Barcelona per redactar les seves obres literàries. Conjuntament amb les seves experiències a l’exili, va escriure la seva obra tan important que la va donar a conèixer arreu del món, La plaça del Diamant. Durant aquell temps no només va escriure aquesta obra, sinó que també va escriure altres molt conegudes actualment, com ara, Mirall trencat.

Per a Rodoreda, l’estança a l’exili no va ser gens fàcil a causa de la complexa relació que tenia amb l’Armand Obiols i per les baralles constants que tenia amb la seva família. A més, se li suma la dificultat per escriure obres literàries a causa de la situació la qual es trobava el món.

Una de les baralles que tenia amb la seva família era precisament pel Casal Gurguí, ja que cada vegada era més amenaçat en ser destruït perquè estava abandonat. La família sempre discutia sobre vendre’l perquè la casa no valia res, però, en canvi, amb el terreny podien treure força diners, que els hi servia per millorar la seva qualitat de vida.

L’hivern del 1962, l’any que de publicació de La plaça del Diamant, va ser molt fred i el dia de Nadal va caure una gran nevada que va cobrir tota Barcelona de neu. La teulada del Casal Gurguí no va aconseguir aguantar tanta quantitat de neu i es va destruir, deixant la casa inhabitable.

L’any 1966 va publicar una altra obra, anomenada El carrer de les Camèlies. Encara que La plaça del Diamant no era una obra acceptada per alguns escriptors catalans, El carrer de les Camèlies, sorprenentment, va rebre bastant reconeixement. A més, amb aquesta obra va rebre alguns dels premis més importants de la literatura, com ara, el Premi Sant Jordi (1966) i el Premi Ramón Llull (1969), per tant, el prestigi de Rodoreda entre els escriptors va augmentar bastant. Aquesta és una de les raons per les quals l’autora es planteja el retorn a Barcelona.

Les coses a poc a poc començaven a millorar per a l’autora, ja que gràcies als diners que va rebre per la venda del Casal Gurguí i gràcies a l’herència que li va deixar la seva mare, la qual va morir el 1964, li van permetre tenir una estabilitat econòmica que no havia gaudit anteriorment.

Entre els anys 60 i 70, Rodoreda ja s’havia convertit en una de les autores més importants de la literatura catalana, a més d’adquirir prestigi mundialment gràcies a la traducció de les seves obres a un gran nombre de llengües. Durant aquest període, encara no viu a Espanya, viatja constantment a Barcelona per reunir-se amb el seu editor, Joan Sales. També, aprofita aquests viatges per escriure una altra de les seves obres més rellevants, Mirall trencat.

Malgrat que continua sense tenir molt bona relació amb la seva família quan ella torna a Barcelona, decideix instal·lar-se a un pis no molt lluny del Casal Gurguí. Encara que continua mantenint el seu pis a Ginebra i el seu apartament a París, compra un pis a l’edifici recentment construït del carrer de Balmes 343.

No hi ha molta informació sobre aquest espai, no obstant això, gràcies a les fotografies que conserva la Fundació Mercè Rodoreda, sabem que va comprar el pis al voltant de l’any 1968. També, sabem que el pis corresponia a un primer amb vistes al carrer Atenes.

Després d’uns anys de felicitat per a l’autora, l’any 1971, l’Armand Obiols va morir per culpa d’una malaltia una mica estranya. Rodoreda es queda sorpresa quan, a l’hospital de Viena, s’assabenta de l’existència d’una altra dona ja que aquesta el va a visitar. Llavors, torna a Barcelona bastant trista i, a diferència d’altres vegades, aquest cop ho fa sola.

Arriba un punt en el qual es comença a cansar una mica de la ciutat, així que decideix anar-se’n a casa de la seva amiga Carmen Marrubia, a Romanyà de la Selva. Li agrada tant el lloc, que s’acaba construint una casa allà. Ella mai ven el pis de Barcelona, sinó que, fins al final de la seva vida, el conserva com un espai on pot recordar moments amb el seu avi, de la seva infantesa i de la seva vida a la ciutat.

En conclusió, no acabarem mai de saber ben bé com era la vida de Mercè Rodoreda ja que no va deixar molta informació, encara que podem observar que no va ser una vida fàcil. Va casar-se amb un home amb el qual no es volia casar, se’n va anar a l’exili i, al principi de la seva carrera literària, els escriptors catalans no l’acceptaven.

Per tant, Mercè Rodoreda és un clar exemple de dona forta i treballadora que, després de totes les males experiències que va passar, es mereix tot el reconeixement que tenen les seves obres avui dia.