plaça del Diamant i el Quimet la segueix pel darrere. Justament, mentre la Natàlia està corrent, descriu com les botigues estaven tancades i com els aparadors estaven plens de coses.

Després, al capítol tres, mentre el Quimet i la Natàlia es dirigeixen a la Rambla del Prat, passen pel carrer Gran i tots dos es queden observant els aparadors. El Quimet li diu a la Natàlia que li farà comprar un dels davantals d’un dels aparadors. En canvi, ella li diu que no vol que li compri res ja que fan hospici i ell comenta que eren com els que duia la seva mare.

Amb aquest comentari, ens adonem que el Quimet és un home masclista ja que sembla un comentari normal, però amaga un missatge discriminador cap a la dona perquè fa entendre al lector que ella ha de ser qui s’ha d’ocupar de fer les tasques de la casa i, per tant, que ell no s’ha d’ocupar de netejar, fer el menjar, etc.

També, en vàries ocasions del llibre, la protagonista es queda mirant els aparadors de les botigues i es queda fascinada observant-los. Entre tots els aparadors el que més li agrada i el que més li crida l’atenció és el d’una botiga d’hules, el qual està compost per diverses nines i un os de peluix. Podem veure aquesta admiració que ella té per les nines ja que les descriu amb perfecció, fixant-se en els petits detalls, en les expressions, com van vestides, de quins colors són els seus vestits, etc.

Aquestes nines representen la infantesa perduda de la protagonista. Aquesta és una de les altres raons per les quals ella es queda fascinada amb aquest aparador i no amb un altre de roba o de sabates. La protagonista menciona vàries vegades la mort de la seva mare des de fa anys i l’absència del seu pare durant la seva vida, per tant, mai ha pogut experimentar aquesta infantesa feliç i plena d’amor per part dels seus pares.

Aquesta localització no només té una gran importància dins de l’obra, sinó que, també te una gran connexió amb la vida personal de l’autora, ja que quan ella era petita, acostumava a passejar per aquell carrer amb la seva mare, contemplant tots els aparadors que hi havia.

Personalment, crec que de tots els objectes que ella observava en els aparadors, els que més li van captar l’atenció van ser unes nines i un os de peluix i, per aquesta raó, va decidir incorporar-los a la novel·la. A més, com ja hem comentat abans, podem veure com la Natàlia descriu a la perfecció les nines dels aparadors, per tant, això significa que l’autora hauria d’haver estat una bona estona observant aquelles nines per aconseguir recordar el mínim detall a l’hora d’escriure la novel·la.

A continuació, anirem al següent punt de la ruta, el carrer de Berga. Allà és on la Natàlia i el seu segon marit, l’Antoni, vivien.