Aquesta plaça se situa al barri de Gràcia de Barcelona, on transcorre quasi tota l’obra. En una de les parts de la plaça, podem observar una estàtua de bronze anomenada La Colometa, feta per l’escultor Xavier Medina-Campeny, que representa a la protagonista amb els seus coloms. Si la veiem per primera vegada, podem pensar que és una estàtua normal, però si l’analitzem amb detall, ens adonem que l’estàtua es troba amb la boca oberta.

L’escultor la fa d’aquesta manera ja que fa referència a aquell crit esquinçador que la Natàlia va deixar anar al mig de la plaça en l’últim capítol. Després, apareixen uns coloms al seu costat perquè és un dels símbols que més representen a la protagonista, ja que el seu primer marit, en comptes de dir-li pel seu nom, li diu Colometa, a més, està relacionat amb la pèrdua d’identitat que ella pateix durant el seu matrimoni amb el Quimet. També, representa a la protagonista perquè aquesta se sent engabiada en la seva vida com aquestes aus que, a la vegada, representen aquest desig de llibertat que ella té.

També, són uns ocells que estan presents durant quasi tota la novel·la a partir del moment en el qual el Quimet i la Natàlia decideixen construir un colomar al terrat de la seva casa, ja que es troben amb un colom que està ferit.

L’obra comença en aquesta plaça, quan la Julieta i la Natàlia arriben a l’envelat, es troben a la plaça els músics tocant i el sostre ple de flors i paper de colors. Ja en la primera pàgina del primer capítol apareix un dels símbols més representatius de Mercè Rodoreda i que està present en totes les seves obres, les flors, les quals representen, juntament amb els parcs i els jardins, la infantesa.

Passada una estona, la Natàlia comença a tenir pensaments sobre els seus pares, que si la seva mare estava morta, que si el seu pare estava casat amb una altra dona... Quan de sobte apareix un noi murmurant-li que balli amb ell, fent que la Natàlia surti dels seus pensaments i torni a la realitat.

Aquesta és la primera aparició del que serà el seu primer marit, en Quimet. La Natàlia el descriu com un noi no molt atractiu, fent referència al fet que té uns ullets de mico. No obstant això, ell es mostra molt prepotent i segur de si mateix perquè quan la Natàlia li diu que té promès, ell li diu que no es preocupi perquè en un any ella serà la seva esposa i la seva reina. També, es pot veure que és un home possessiu perquè quan Colometa comença a córrer carrer baix, en Quimet no para de dir-li que deixi de córrer, que sinó se la robaran, insinuant que la Natàlia és de la seva propietat.

També, a partir d’aquesta interacció entre els dos personatges, podem deduir que la Natàlia és una noia molt insegura de si mateixa, ja que ella des d’un principi no vol ballar amb el Quimet perquè diu que no sap ballar i que, per tant, farà el ridícul. A més, és una persona molt pensativa ja que en vàries ocasions del primer capítol comença a rumiar sobre la seva mare i el seu pare.

Posteriorment, a l’últim capítol, la Natàlia torna al pis on ella i el Quimet acostumaven a viure i allà, amb un ganivet, un altre símbol que representa la venjança, escriu a la porta el nom pel qual ell li acostumava a dir-li, Colometa.

A continuació, comença a caminar i els seus peus la condueixen al lloc on
tot va començar i on va conèixer el seu primet marit. La Natàlia torna a la plaça del Diamant. Ella la va descriure com una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. Just en aquell moment, ella veu volar unes ombres petites i, encara que no s’especifica quin tipus d’ocell és, es pot deduir que són uns coloms.

Llavors, una vegada la Natàlia es troba al mig de la plaça, deixa sortir un crit que portava retenint des de fa molt de temps, i el qual representa la mort metafòrica de la Colometa, és a dir, de la seva joventut i, per tant, la seva entrada a l’edat adulta.

Amb aquesta informació, ara ja sabem quina és la història darrere de l’estàtua de la protagonista a la plaça. L’escultor pretén plasmar aquesta escena, que va ser molt important per a la vida de la Natàlia, ja que volia commemorar aquest moment de superació i de valentia, perquè has de ser valent per ser capaç de tancar una etapa i iniciar-ne una de nova.

Després, una altra localització que és bastant important pel desenvolupament de la novel·la, ja que ens permet conèixer més sobre les personalitats dels personatges, és el Parc Güell, encara que aquí no hi anirem perquè ens queda bastant lluny.

Una mica per sobre, al capítol dos, la Natàlia i el Quimet tenen la seva primera cita, dies després d’haver ballat junts a la plaça del Diamant. La Natàlia va esperar al Quimet a la vora del Parc Güell a dos quarts de quatre, encara que ell no va aparèixer fins a dos quarts de cinc.

En aquesta escena podem acabar de confirmar la tesi que teníem de la protagonista al capítol un, sobre que era una noia molt insegura, ja que dubta sobre l’hora a la qual ella i el Quimet havien quedat al parc. Per tant, donant a entendre que el Quimet havia arribat a l’hora correcta i ella havia arribat bastant aviat i que, llavors, ella era qui s’havia equivocat.

Van pujar amunt del parc sense dirigir-se cap paraula i es van asseure en un banc de pedra situat en un racó amagat del parc. Just en aquell moment, van veure a un merlot negre que voletejava entre els arbres i el Quimet va comentar que els ocells negres només portaven desgràcies i que no li agradaven.

Aquest és un altre dels símbols que Rodoreda posa a l’obra i, amb aquest, vol donar una pista al lector que el fet que aparegui un ocell negre no és coincidència, sinó que és un senyal que moltes desgràcies els esperen als protagonistes durant la novel·la, sobretot a la Natàlia.

En la cita que tenen, es passen la majoria del temps parlant, encara que, en realitat, només parla el Quimet i la Natàlia es limita a escoltar-lo. Aquest parla sobre diferents temes, com per exemple, com el seu pare va conèixer a Gaudí. També li fa un sermó a la protagonista sobre la seva família, sobre els drets de la dona i els drets de l'home...

En el moment en el qual ell comença a parlar sobre aquests drets, es pot veure perfectament la seva posició masclista i com pensa que l’home està per sobre de la dona. Després, una estona més tard, es donen el seu primer petó.

Gràcies a aquesta conversa podem observar que el Quimet és una persona molt xerraire i molt creient, en canvi, sabem que la Natàlia és una persona bastant reservada i que sap escoltar molt bé a les persones.
A continuació, anem a la següent localització de la ruta, el carrer del Montseny, que és on la Natàlia i el Quimet vivien.