Biografia
Infantesa
Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer el 10 d’octubre de 1908 a Barcelona, específicament al barri de Sant Gervasi. La seva infantesa va ser bastant solitària a causa de dues raons: la primera perquè era filla única i la segona perquè quasi no es relacionava amb els nens i nenes de la seva edat, ja que només va anar al col·legi entre els set i els deu anys.
Va créixer en un barri tranquil i envoltada de l’amor que li donaven els seus pares. El seu avi va ser una persona molt important per ella i, a més, va ser qui li va inculcar la passió per la literatura i per les flors, les quals després apareixeran en moltes de les seves obres. La mort del seu avi quan ella tenia dotze anys la va marcar molt durant tota l’adolescència.
Joventut
L’any 1928, quan ella només tenia vint anys, es va casar amb el seu oncle matern, Joan Gurguí, el qual era catorze anys més gran que ella. Aquest havia marxat a Amèrica quan era bastant jove i va tornar l’any 1921 amb molts diners. Rodoreda no es trobava molt contenta amb aquest matrimoni.
El 1929, va néixer el seu fill, Jordi Gurguí, encara que es converteix en una experiència traumàtica per ella, ja que es culpabilitza de la malaltia mental que va afectar el seu fill quan ell tenia quaranta anys. Per aquesta raó, el seu fill es va veure obligat a ser internat a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
A principi dels anys trenta, a partir d’aquests fets, Rodoreda va començar a endinsar-se en el món de la literatura per a intentar alliberar-se de la dependència econòmica i social que patia.
Inicis de la seva carrera literària
Va iniciar la seva carrera primerament fent col·laboracions, normalment en forma de contes, als diaris i revistes més rellevants d’aquella època, com ara, Meridià, Mirador o Revista de Catalunya i publicant novel·les com Soc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d’un home (1934), Crim (1936) i Aloma (1938). Totes aquestes novel·les, exceptuant Aloma, no les va incloure en les seves Obres completes.
Durant aquells anys en els quals Rodoreda va escriure vàries obres, ella treballava al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i va ser membre de la Institució de les Lletres Catalanes. També van ser anys molt actius des del punt de vista sentimental a causa de la seva relació amb el polític trotskista Andreu Nin i amb el promotor cultural i novel·lista Francesc Trabal.
L'exili
El 21 de gener de 1939 va posar en marxa el seu camí de l’exili i es va instal·lar al castell de Roissy-en-Brie, a prop de París, amb diversos escriptors catalans, com per exemple, Pere Calders, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, entre d’altres.
Durant l’exili, Rodoreda va començar una relació amorosa amb Armand Obiols, el qual estava casat amb la germana de l’autor Francesc Trabal. La seva relació va durar fins a la mort d’Obiols l’any 1971, a Viena. Quasi tots els
Mercè Rodoreda i Armand Obiols, el 1939. (Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda)
escriptors catalans exiliats se’n van anar cap a Amèrica, no obstant això, Rodoreda i Obiols van decidir quedar-se a França. Van presenciar l’entrada dels nazis a París i van acabar decidint partir cap a un lloc més segur.
Van viure a Bordeus i a Llemotges, encara que, l’any 1946, van tornar a instal·lar-se a París. Va ser una etapa bastant difícil per ella des del punt de vista literari a causa de la precarietat econòmica que li impedia poder dedicar-se plenament a les seves novel·les.
Rodoreda es va endinsar en el món del teatre durant els primers anys de l’exili (entre 1940 i 1950), encara que no va presentar cap de les seves obres a Catalunya fins a l’any 1979. No obstant això, les obres no es van publicar fins deu anys després de la seva mort.
Després, cap al 1946, Rodoreda va començar a escriure poesia lírica fent uns quants sonets, els quals la van inspirar per fer un recull poètic anomenat Món d’Ulisses. Fins i tot, nou d’aquests sonets van ser publicats a la Revista l’any 1947 i, a més, va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Londres (1947), els de París (1948) i els de Montevideo (1949), on es va proclamar Mestra en Gai Saber.
Anys d'esplendor literària
L’any 1954, amb la feina que va obtenir Armand Obiols com a traductor a l’organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, li proporciona a Rodoreda l’estabilitat econòmica necessària perquè pogués desenvolupar la seva creativitat en l’àmbit literari. Va recollir diferents contes que tenia a vàries revistes de l’exili, va afegir d’altres inèdits i va tornar al món de la literatura després de vint anys amb l’obra Vint-i-dos contes (1958). A més, va rebre el premi Victor Català l’any 1957, el qual la va motivar a escriure les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del diamant i La mort i la primavera.
El 1960 Rodoreda va enviar La plaça del diamant, amb el títol Colometa, a la convocatòria del premi Sant Jordi d’aquell any, encara que és eliminada per un dels membres del jurat, l’escriptor Josep Pla. Pel títol de la novel·la Pla va interpretar que seria una “novel·leta cursi” i, per tant, el premi no el va guanyar Rodoreda sinó que el va guanyar un autor desconegut, Enric Massó. L’any vinent va enviar a la convocatòria La mort i la primavera, encara que tampoc va guanyar el premi.
Gràcies a l’escriptor Joan Fuster, el qual va parlar amb l’editor i escriptor Joan Sales, Rodoreda va publicar La plaça del diamant (1962). Aquesta novel·la va contribuir a la seva consolidació definitiva i li va assegurar una relació estable amb el món editorial que continuarà publicant obres amb el segell del Club editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L’any 1966, li van atorgar el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies sense que Rodoreda es presentés a la convocatòria d’aquell any. A part d’aquest premi, la novel·la va rebre altres premis importants, com ara, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després d’això va publicar més novel·les: La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d’Aloma (1969).
La seva tornada a Catalunya
L’any 1971, amb la mort inesperada d’Armand Obiols, se’n va viure a un apartament davant del llac Léman, a Ginebra, encara que l’any 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, va decidir construir allà un xalet i tornar a Catalunya. A Romanyà va acabar d’escriure la novel·la Mirall trencat (1974), la qual és una de les seves obres més rellevants. Després en va escriure més, com per exemple, Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
Durant aquella època es va fer membre i Sòcia d’Honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i, l’any 1980, se li va atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Li van detectar un càncer i, poc temps després, el 13 d’abril de 1983, va morir en la clínica de Girona. Va ser enterrada a Romanyà de la Selva. Va deixar com a hereu del llegat literari l’Institut d’Estudis Catalans, el qual posteriorment va crear la Fundació Mercè Rodoreda.
Crea tu propia página web con Webador